Episodis de la història cultural per a joves conspiradors

Capítol 1: Els fets de Lleida – L’era Llevot
“A Lleida no ens cal un pla estratègic de cultura doncs nosaltres ja sabem el que hem de fer.”
Antoni Siurana. Finca Prats, 2003.
Corria l’any 2003, Antoni Siurana es presentava a la reelecció com alcalde i organitzava un sopar per recollir fons a la Finca Prats de la carretera d’Osca. Entre els assistents es trobava gairebé tothom que era algú a Lleida i molts que ho volien ser. El moment central de la soirée s’esdevenia després de les postres, entre copes i cafès. El candidat es disposava a respondre qualsevol qüestió que se li formulés quan algú li va preguntar si tenia previst fer un pla estratègic de cultura. La resposta va ser la frase que encapçala aquest text: “A Lleida no ens cal un pla estratègic de cultura doncs nosaltres ja sabem el que hem de fer”
Potser el 2003 no era l’idoni, però era un bon moment per a fer-lo. No ho sabíem encara però estava a punt d’acabar un dels períodes més efervescents de la vida cultural lleidatana. Durant els vuit anys en què Antoni Llevot havia estat regidor de cultura, havien sorgit infinitat de projectes. El regidor era generós amb gairebé qualsevol iniciativa que se li presentava i sempre trobava la manera de finançar-la. Era una època de vaques grasses i Lleida venia d’un llarg sojorn després del qual tot era benvingut i tot lluïa. Segons sembla, l’eufòria s’explica pel fet que el PSC d’en Maragall, en constatar la bonhomiosa i insubstancial atonia de la tasca de Frederic Vilà (l’anterior regidor de cultura), li va estirar les orelles al Siurana perquè espavilés  i s’hi escarrassés més amb la cultura. Feia temps que s’havia començat a sentir el clam del sector cultural lleidatà. Entristia veure com l’activitat cultural se sustentava només en la iniciativa privada i com municipis molt més petits que Lleida gaudien de programes de cultura infinitament més atractius.  Van haver de parlar els de Barcelona perquè escoltessin aquell clam. Hi ha una mena de polític que atén abans els poderosos de fora que els humils de casa.
El llistat de projectes que es van iniciar en aquella època sorprèn i hauria de fer no ja empal·lidir sinó enrojolar els artífexs la realitat actual.  Destaco d’entre aquells projectes (perquè segur que  me’n deixo algun): El 1995 s’inicia la Mostra de Cinema Llatinoamericà, el Premi de poesia Josep Vallverdú, s’inaugura l’Auditori Enric Granados i es convoca la primera edició del Concurs Internacional de Piano Ricard Viñes. El 1996 neix Cinemàgic, que l’any següent esdevindria l’Animac i és comença a publicar la revista Transversal. El 1997 té lloc la 1a Biennal Leandre Cristòfol i s’obre el Museu Roda Roda. El 1999 apareix l’INCURT i s’inaugura el Teatre de l’Escorxador. El 2000 es convoca el Premi de Projectes d’Arts Escèniques. El 2002 es presenta l’Orquestra Simfònica Julià Carbonell de les Terres de Lleida. Finalment, l’era Llevot es tanca quan s’obre La Panera, de ben segur el projecte que va ser la nineta dels seus ulls.
I tot això sense planificació, perquè ells ja sabien el que s’havia de fer.
Algú podria pensar que, veient quin pa s’hi havia de donar, hagués estat bé fer el Pla Estratègic de Cultura – és a dir, consensuar i endreçar l’estratègia cultural a la ciutat – abans de dur a terme tota aquesta revolució. I seria injust dir que l’Antoni Llevot no ho va intentar. En una de les seves primeres accions com a regidor va convocar un nodrit nombre d’agents culturals amb la voluntat de mirar de treballar plegats. Encara es conserva el reglament d’un no-nat consell de cultura. La iniciativa, però, va fer llufa. Ni el sector era prou consistent ni l’escarransit ecosistema cultural de Lleida estava preparat per a sumar energies. Quan hom s’acostuma a tirar pel dret maldant per la supervivència, costa molt de fer-se càrrec de la dels altres. En tot cas, el que en Llevot plantejava el 1995 no era ben bé un pla estratègic de cultura, era més aviat un “nois, què hem de fer?”.
Iniciar l’elaboració de l’esmentat pla el 1995 no hauria estat res d’inaudit. En l’ecosistema socialista del moment, encapçalat per una Barcelona triomfant, el debat sobre la gestió cultural fregava l’estatus de religió civil. L’any 1984 naixia Interacció, el 85 es creava el CERC, el 87 es van iniciar els estudis de Gestió i Polítiques Culturals i el 1995 es va crear Interarts. El Mapa cultural de Sabadell  es va traçar entre els anys 1991-95, el Pla de Biblioteques de Barcelona del 96 al 98, i el Pla Estratègic de Cultura de Barcelona es va presentar el 1999. De manera que no hauria sorprès ningú que a Lleida s’hagués plantejat un procés similar.
Ja sabem que no va anar així i que els fets van ser uns altres. Resumint-los: el 1995 infructuosament s’intenta planificar però es fa de manera molt escarransida  i el 2003 s’assumeix que fer-ho és totalment innecessari. La conseqüència va ser que els anys de major desenvolupament cultural de la ciutat es van esdevenir sense un pla. Això sí, al cap de l’Antoni Llevot hi va haver sempre un parell d’idees força: apostar per la creació contemporània i fer-ho sense considerar-ne la recepció. D’en Llevot és la frase “perquè no vagi ningú a veure una exposició no deixaré de fer-la”. Semblava que hi havia diners per a tot quan de fet amb els diners mai ningú no hi pensava; ni en els diners ni en com gestionar-los. N’hi havia fins i tot per a projectes que, així, d’entrada,  podrien semblar incompatibles i inviables. Avui, una bona part d’aquests ja no existeixen o sobreviuen al caire de l’abisme.
Cap al final del seu mandat es va donar un cas que sens dubte va provocar que els gestors culturals acabessin de perdre la fe en les virtuts de la planificació. Als voltants del 2002 va sorgir l’oportunitat de presentar-se a una convocatòria promoguda per la UE en el marc d’un programa de recuperacions de centres històrics. El pla consistia a  desenvolupar un eix cultural on es combinessin equipaments adreçats a la creació i l’exhibició i que, pujant pel carrer Cavallers, arribés fins al Mercat del Pla i la Panera. El projecte es va preparar amb l’assessorament d’Interarts però a la fi no es va obtenir el finançament. En fracassar, la iniciativa es va abandonar. Herència de l’intent és, per exemple, l’anomenada “Casa dels Artistes”. Un equipament concebut en la línia de les pepinières culturelles franceses que s’emmirallava en el bo i millor del catàleg de bones pràctiques europees, i que ha acabat sent… el que és. Els gestors municipals van assumir que això de planificar i de cercar el finançament europeu eren romanços.
El 2003, quan encara semblava que la festa havia de continuar, hagués estat un altre bon moment, per més que a deshora, per fer un pla estratègic de cultura. Si més no per mirar de posar ordre a tot el que ja s’havia fet.
El que ignoràvem al sopar del 2003 és que en aquelles eleccions l’Antoni Siurana perdria la majoria absoluta, que es veuria obligat a pactar amb l’ERC encapçalada per en Xavier Sáez, i que aquest reclamaria per a si la regidoria de cultura. L’era Llevot s’havia acabat.

Capítol 2: Els fets de Lleida – L’era Sáez
Els quatre anys d’en Xavier Sáez al capdavant de la regidoria de cultura es van bastir sobre dos pilars: la necessitat de gestionar una herència i la voluntat d’emprar la regidoria com una legítima baula en la seva agenda política.
Abans de seguir amb el relat dels fets, però, cal fer una consideració sense la qual res dels que ha succeït tots aquests anys es pot entendre cabdalment. Tots els catalans que hem tingut la sort de gaudir de la brillant sèrie britànica “Sí, ministre” sabem que la tasca de govern pot estar molt condicionada per les fílies i fòbies dels tècnics de la casa. Doncs bé, a Lleida també hem comptat amb el nostre sir Humphrey Appleby, la persona que ha assegurat la continuïtat de determinades polítiques, en molts casos inspirades per ell, i que ha definit i condicionat el clima de treball. Cal tenir present que, pràcticament des del primer dia d’Antoni Siurana com alcalde, hem tingut sis regidors de cultura però un sol cap tècnic. Aquesta circumstància explica en bona mesura tot el que ha passat a la ciutat.
Torno a en Xavier Sáez i és de justícia reconèixer, en el seu descàrrec, que una de les seves primeres prioritats fou resoldre el guirigall que havien deixat enrere els anys de la gestió Llevot. L’eufòria d’aquells anys i la manca de control i previsió va deixar com a rastre un seguit d’iniciatives gestionades sense projectes ni contractes, una munió de professionals de la casa que treballaven sense que existís cap mena de relació laboral clara i un notable dèficit econòmic que ja mai més podrien frenar.  Ben cert que alguna cosa va intentar de fer-hi en Sáez i que un bon nombre de treballadors de la casa li deuen la seva situació actual. Del dèficit millor no parlar-ne.
Podria semblar que amb en Sáez de regidor el moment era òptim per a fer un pla estratègic. Que tenia en les seves mans l’oportunitat d’endegar un procés de debat i reflexió que permetés virar les polítiques culturals socialistes. Que, precisament ell, podia fer-ho perquè era d’un altre partit i aquesta iniciativa li brindava l’ocasió de triar una nova manera de fer, més professional i rigorosa. Però tampoc.  Prou problemes  bullien al seu magí… i no devia haver-hi ningú al seu voltant amb ganes de complicar-se la vida. Els maldecaps de debò, però, arribarien tot just un any després. El 2004 Siurana va marxar a fer de conseller del govern d’en Maragall i a Lleida va aparèixer l’Àngel Ros, alcalde nou amb nou estil i ambicions, amb vehement autosuficiència i, sobretot, amb un cartipàs d’idees pròpies sota la màniga.
Val a dir que el mandat de Xavier Sáez com a  regidor va tenir un inici i un final paradoxals. Amb el seu debut, el 2004, la regidoria va esdevenir Institut Municipal d’Acció Cultural (IMAC) amb el propòsit de fer de la gestió de la cultura a Lleida més autònoma i independent econòmicament. A les seves acaballes, el 2006, es va anunciar el projecte de la Llotja, una iniciativa concebuda directament des de l’alcaldia que a la llarga suposaria buidar la política cultural d’iniciativa i capacitat econòmica. El 2011,  l’IMAC desapareixeria definitivament.
Del 2003 al 2007 vam viure en un allegro ma non troppo.  La presència del PSC al govern de la Generalitat assegurava el suport econòmic de Barcelona per a consolidar alguns dels projectes claus de la ciutat. L’aposta pel Senglar Rock i la gran inversió realitzada en la celebració de la capitalitat catalana s’expliquen en el marc de la recerca del gran esdeveniment mediàtic. Al marge de  l’ajuntament,  la ciutat anava fent… sempre és així aquí i arreu. La cultura mai no la fa l’administració. Aquesta, com a molt, pot pagar i vetllar per ella. Qui de debò fa la música, el teatre, la literatura, l’art, és la gent… i afortunadament, perquè gràcies a això, amb més o menys recursos, amb més o menys complicitats, la vida cultural de la ciutat va sobreviure.
En arribar a les eleccions del 2007, contra tots els pronòstics d’en Xavier Sáez, el PSC va obtenir la majoria absoluta, ERC va deixar de ser necessària per governar, i Montse Parra va passar a ser regidora de Cultura.

Capítol 3: Els fets de Lleida – L’era Parra
Per entendre els anys de la sra. Montse Parra al davant de la regidoria de cultura caldria haver llegit llibres molt gruixuts de psicologia que jo no he llegit. Puc dir però – perquè ho sap tothom i és evident -, que en aquest ajuntament qui mana és l’alcalde i la resta són els que corren per allà. I això ens permet d’afirmar, sense ni faltar a la veritat ni ser descortès, que la sra. Montse Parra és aquella senyora que “corre o camina per la Regidoria de Cultura”. Deixem-ho aquí.
En la fantasia política d’Àngel Ros, la baula damunt la qual va pretendre de construir el seu llegat cultural té un nom, La Llotja de Lleida i un cognom menys conegut, El Parc de les Humanitats.
L’“America Big Again” d’en Donal Trump té la seva versió lleidatana en les paraules  d’Àngel Ros: “Lleida s’ho mereix”. Així ha estat com hem descobert que a Lleida ens mereixíem un edifici de mudar, temporada d’òpera, gratacels, artistes internacionals, ballet clàssic, la visita dels monarques, Cinecitta i tot el que calgués. Però el concepte dels mereixements revelats i no guanyats té els seus riscos. La Llotja com a buc insígnia va passar a ser la prioritat absoluta i, per tal d’assegurar-ne la supervivència, com la mala herba,  va anar xuclant a poc a poc i irremissiblement tots els nutrients de la ciutat. Primer van ser els continguts, després els recursos, tot seguit  va tocar aprimar o eliminar els  projectes que ja no eren sostenibles i finalment van esgotar la paciència de molts. La Llotja havia de funcionar sí o sí. Estava en joc l’autoestima de l’alcalde. Era el seu projecte i havia de ser un èxit espatarrant.
Una inversió tan gran per a un equipament tan fastuós bé hauria merescut un mínim de planificació prèvia, una reflexió sobre l’encaix i les competències. No ja un pla estratègic però si alguna coseta sense grans escarafalls que, per minsa que fos, propiciés una previsió de com es gestionaria l’artefacte. Doncs,  tampoc. La Llotja es va fer amb un pla arquitectònic, evidentment, però mai no va existir ni una proposta prèvia de gestió ni cap mena de reflexió sobre les conseqüències que podria suposar per a la cultura a la ciutat. De fet es va inaugurar sense direcció i sense saber ben bé que s’hi faria. El 2007 hauria estat un bon any per al Pla Estratègic de Cultura però tampoc no es va fer. I va arribar la crisi.
Si el projecte de la Llotja ja semblava quimèric d’entrada, la crisi econòmica general ho va acabar de posar de manifest. El que resulta greu del cas és que ningú no es va donar per al·ludit, ningú no va proposar un canvi de timó. Van decidir somriure, donar-se un copet a l’espatlla, esporgar pressupostos atacant les branques més febles, i seguir endavant com si res.
Per acabar-ho d’adobar, a les eleccions del 2007 Àngel Ros presentava el seu pla sideral per a la cultura lleidatana: crear el Parc de les Humanitats.  Aquest havia d’incloure un Centre Experimental per a la Producció Audiovisual Multimèdia, Digitalització i Arxiu de Continguts (aka Màgical),  la biblioteca del conjunt de les Universitats Catalanes i un conjunt d’equipaments destinats a ésser un “referent de la  recerca i innovació per al desenvolupament i ampliació del coneixement basat en les humanitats”.
L’ajuntament va preparar un projecte esquifit per sol·licitar un crèdit del “Pla Avanza” amb el qual finançar el Màgical i l’hi van acceptar amb la mateixa complaença i arbitrarietat amb què es van acceptar el gruix  d’allò que ha estat anomenat els “parquetazos”. Quinze milions d’euros de préstec que es recuperarien gràcies a tots els projectes audiovisuals que a partir d’aleshores es vindrien a produir a Lleida. Per tal de no estendre’m en laments, us convido a visitar la web del Màgical: www.magical.cat. No cal afegir-hi gaire més.
Aquests darrers anys s’han malbaratat els recursos (amb la Llotja i el Màgical s’ha generat un llast etern que, com la pedra de Sísif, caldrà dur al coll durant generacions), s’han desprestigiat els millors projectes de la ciutat que difícilment podran tornar a ser el que eren… I, el que és pitjor, s’ha menystingut l’aportació en la vida cultural de la ciutat de professionals i activistes de tota mena i tots els sectors (de la literatura a les arts plàstiques, al teatre o a la música) que possiblement no tornaran a treballar per a l’ajuntament i que, en molts casos, han optat per marxar de la ciutat o pel discret exili interior.
Ara per ara, els principals actors de la política cultural a Lleida es troben ja en els trams finals de les seves vides professionals. No els queda gaire i segurament ho saben. Els seus darrers actes constaten el somort llanguiment de qui sap que ja no té res a fer i no vol sinó evitar-se maldecaps mentre encara sigui al “convent”.
Estem assistint a la crepuscular decadència d’un model que ja és zombie.
Els fets, els darrers temps, s’han precipitat d’una manera sorprenent. El 2015 un grup d’ardits actors culturals privats de la ciutat es va organitzar, van constituir la Plataforma d’Entitats Culturals de Lleida i, en unes jornades celebrades el mes març i abril del 2016 van reclamar, ai carai, la creació del Consell Municipal de la Cultura i la redacció d’un pla estratègic de cultura. La proposta fou escoltada i atesa, l’ajuntament la va fer seva i, adreçant-se als promotors els hi van dir “ja us direm alguna cosa”.
Començàvem aquesta sèrie d’articles parlant d’un sopar i l’acabarem parlant d’un altre. Aquest va reunir els comensals a Barcelona i hi va assistir un nodrit nombre de grans prohoms i exquisits homenots de la cultura. El bo i millor del país i el nostre alcalde. Els fets que allí es van esdevenir, i que tot seguit exposaré, formen part de l’ambigu territori que s’ubica entre la realitat i la llegenda. Un cop acabat l’àpat, en una rotllana informal de trempats tertulians que, animats per la camaraderia de darrera hora, s’atrevien a dir-s’ho tot, un descarat informat va preguntar-li a l’Àngel Ros què havia succeït amb determinat esdeveniment cultural de Lleida que, malgrat el goig que feia, s’havia deixat de fer. Sorprès per la impertinència i mancat d’arguments, l’alcalde es va tornar del color que trobem entre el blanc i el verd i no va saber què dir. Ja hem dit abans que els governants de pega són ferotges amb els de casa i cadells  amansits amb els poderosos forans. Amb cara de pomes agres i d’aquell color estrany va tornar cap a casa i, dolgut i ofès, devia exclamar-se en arribar-hi: “Hem de fer alguna cosa!”
Com en l’era Siurana, el clam dels de fora ha fet reaccionar l’alcalde.
El proppassat 21 de desembre l’ajuntament de Lleida va convocar el concurs per adjudicar a una empresa privada la redacció d’un pla estratègic de cultura per a la ciutat de Lleida i el 28 de desembre es tancava el termini per presentar projectes. Donaven 7 dies per pensar una proposta de solució de problemes que no s’han ni plantejat durant 20 anys.
El 1995 no era possible, el 2003 no calia, el 2004 no es donava l’abast i el 2007 ni s’hi va pensar…És  ara un bon moment per fer el Pla Estratègic de Cultura? Respondrem a tan engrescadora pregunta en el proper article.
Article d’Alfred Sesma i Siuraneta (membre del Comú de Lleida)
Totes les fotografies són del Museu d’Art Jaume Morera