1976, onze dones bilbaïnes, acusades d’avortar, un delicte que comportava pena de presó. Vuit d’elles van ser acusades d’haver-se realitzat un avortament, la novena, d’haver-ho intentat. Per aquestes nou dones, el fiscal va demanar sis mesos i un dia de presó. Per a la responsable d’haver practicat les interrupcions de l’embaràs, setanta anys de presó, a més la seva filla també va ser condemnada a 55 anys per col·laborar amb la seva mare i per haver avortat.
Entre 1990 -5 anys després de la primera llei de despenalització de l’avortament- i 2010, la proporció d’avortaments duts a terme en la sanitat privada és del 97,4% de mitjana. En dues dècades, a la sanitat pública tan sols es practiquen el 2,6%.
2020, any de pandèmia, les dones de Ponent s’adonen de les dificultats per a obtenir l’accés a l’avortament durant el confinament i com no estan garantits els seus drets sexuals i reproductius en ple segle XXI.
2023, Vanesa Mendoza Cortés, presidenta de Stop Violències, serà jutjada a Andorra, acusada per la fiscalia andorrana de desprestigiar les institucions d’aquest país. Simplement va denunciar a la seu de l’ONU que a Andorra està penalitzat l’avortament en qualsevol condicionant.
Ha passat quasi mig segle, concretament 47 anys d’història de la nostra societat. Fem canvis, sí, però de vegades són passos tan petits que sembla que siguin cap enrere. Són dades, fets i actes que continuen reproduint-se com a violència cap al cos i els drets de les dones.
El context de les 11 dones de Basauri i el de la Vanesa, són totalment diferents, però comparteixen una mateixa lluita i una mateixa història. Totes defensaven i defensen el mateix: els drets de les dones, el dret a decidir i tenir accés a un avortament públic i sense riscos.
Sembla llunyà, però a casa nostra, a la ciutat de Lleida, ens trobem en situació de desigualtat en relació a les dones de les altres ciutats catalanes. És fàcil d’explicar, però difícil de comprendre: moltes dones de Ponent no tenen garantit l’accés als serveis públics de salut sexual i reproductiva.
A Lleida, continua sent complicat accedir, per exemple, a l’avortament instrumental i es manté com la província amb més facultatius del sistema públic català que fan objecció de consciència, de manera que les dones encara són forçades a desplaçar-se a Barcelona i l’àrea metropolitana o a acudir al sistema privat.
Però com 47 anys enrere, l’activisme feminista té força, i un paper essencial per fer canvis, per exigir, per lluitar i per enfrontar les desigualtats territorials i totes aquelles que ens acompanyen des del primer dia que venim a aquest món.
El feminisme i les seves activistes donen visibilitat a totes les problemàtiques que ens envolten, com en aquest cas els desequilibris en la salut reproductiva, desequilibris silenciats, i forcen a les institucions a adoptar mesures per posar-hi remei.
Els passos són petits però imprescindibles, i comencen des de molt baix, des dels barris, des dels municipis, i els canvis i les lluites es troben en dones joves, adultes, grans, petites. Es troben a casa, al carrer, a l’escola, al metge, a la política.
I com deia la cantant Gata Cattana “Les dones no som santes o ens santifiquem quan arribem a ser mares, les dones som dones.”
Les diferències dins el feminisme, una oportunitat per avançar
El 25N, també recordem les violències invisibles
Polítiques municipals feministes per la igualtat de gènere i l’equitat territorial
