El 25N torna a recordar-nos una realitat incòmoda: les violències masclistes continuen formant part del nostre dia a dia. I no, no són episodis excepcionals. La majoria d’aquestes violències es produeixen dins dels espais de confiança, en l’àmbit familiar i domèstic. És imprescindible dir-ho amb claredat perquè encara avui alguns discursos polítics intenten desviar l’atenció, presentant la violència masclista com si fos un problema extern, que passa “al carrer” o només en determinats col·lectius, quan la realitat és una altra.
Aquest any, volem posar sobre la taula un concepte que de sovint passa de puntetes: la responsabilitat dels homes. No només dels que exerceixen violència, sinó també dels que no veuen com les seves actituds, silencis o complicitats alimenten un sistema que fa possible aquesta violència. En el I Congrés DONES QUE MOUEN CIUTATS, ja es va insistir en la necessitat d’una coeducació real. Educar per la igualtat no és només protegir les dones, és sobretot interpel·lar els homes, convidar-los i exigir-los a revisar-se, a identificar conductes violentes que tenen normalitzades i assumir el compromís de no reproduir-les.
No és suficient reforçar els mecanismes de protecció, tan necessaris. També cal parlar, sense por, del que alguns homes fan i del que han de treballar. No com alguns discursos que intenten defensar que les polítiques d’igualtat els perjudiquen. Aquesta història mal contada no només és falsa, sinó perillosa, desvia l’atenció de les autèntiques víctimes i silencia encara més les dones que pateixin violència masclista.
No vivim amb la por al carrer pensant que qualsevol pas és un risc. Però tampoc podem negar que hi ha una realitat que cal combatre. Una realitat amb víctimes que ho són pel simple fet de ser dones. I mentre això continuï passant, el 25N no serà un recordatori: serà un crit col·lectiu perquè tothom assumeixi la seva part de responsabilitat.
