Com si ens trobéssim enmig d’un toll gegant. I continués plovent, a bots i barrals, sense botes d’aigua, ni tan sols un paraigua. Aquesta podria ser la descripció de l’emergència habitacional que patim en temps de Covid-19. Plou sobre mullat, més famílies troben amenaçat el seu dret a un habitatge digne, però les administracions no reaccionem com tocaria. Ni les lleis acaben de canviar per fer possible el dret a l’habitatge, ni es destinen diners per atendre la magnitud d’aquesta emergència.
I amb l’aigua al coll i amb l’estat i la Generalitat mirant cap a un altre costat, els ajuntaments ens hem d’arromangar per atendre el dret a l’habitatge. Perquè, ja se sap, els municipis som la primera línia d’atenció a la ciutadania, encara que ens hàgim trobat un deute de 175 milions. Estem encantades de ser l’administració més propera a la ciutadania, però si no se’ns facilita amb urgència un paraigua, si no s’aproven ja mesures financeres i recursos urgents per atendre els efectes de la Covid-19, no tenim capacitat de fer front a les necessitats socials que tenim a sobre. El finançament insuficient de les administracions locals és un problema crònic que en el context actual s’agreuja. Urgeix trobar solucions, i per això el municipalisme s’ha unit i hem reclamat, al costat de moltes ciutats, una fórmula que afavoreixi la gestió i el finançament dels municipis i un repartiment just dels 140.000 milions d’euros del fons europeu amb què comptarà Espanya.
Mentre reclamem a la resta d’administracions que facin la feina, i malgrat que l’autonomia municipal no és pas la que voldríem, la Paeria segueix fent feina. Aquesta setmana, com a alcalde accidental de Lleida, he comunicat al Conseller de Territori i Sostenibilitat, Damià Calvet, que l’Ajuntament de Lleida vol exercir les competències en habitatge que ens permetran desplegar al municipi totes les possibilitats que contempla la Llei d’Habitatge de Catalunya. Tenir aquestes competències en habitatge ens permetrà fer requeriments, aplicar quan s’escaigui un recàrrec del 50% de l’IBI o sancionar davant situacions anòmales, o bé declarar pisos buits de grans tenidors o per fer front a situacions de sobreocupació. Per estrany que pugui semblar, els anteriors governs a la nostra ciutat no havien demanat que se’ls transferissin aquestes competències per donar resposta a les necessitats residencials a la ciutat.
Disposar de més competències en habitatge permetrà anar més enllà en el conjunt de mesures que hem impulsat aquest mandat per aconseguir que tenir una llar sigui un dret, i no un luxe, per a tothom. Hem impulsat convenis amb l’Agència Catalana de l’Habitatge per a la cessió d’habitatge de tempteig, i hem obert el dret de tempteig a entitats del tercer sector perquè puguin comprar per a ús social amb crèdits tous de la Generalitat. Hem signat convenis amb la Federació d’Agents de la Propietat Immobiliària per la cessió d’habitatge a la Xarxa de Mediació, per dotar-la d’habitatge assequible per les persones inscrites al registre de sol·licitants d’habitatge social. Els propietaris que opten per aquesta via gaudeixen d’una rebaixa del 90% de l’IBI, un 50% de l’impost d’obres (ICIO), tenen assegurança pel cobrament del lloguer i assegurança en cas de desperfectes.
No tant com voldríem, però hem facilitat habitatge social a la Mesa d’Emergència, on s’adjudiquen habitatges cada més a famílies en risc de perdre el seu pis o que ja l’han perdut. I hem preparat habitatges d’urgència perquè les famílies no hagin de passar aquest tràngol en hotels o residències. I també estem treballant per aportar habitatge al programa de Housig First de reinserció per a persones sense sostre impulsat per Sant Joan de Deu. I ens reunim amb entitats, sindicats i plataformes com la PAH o Mariola en Moviment per cercar solucions als problemes d’habitatge a Lleida i aplicar protocols consensuats.
I tot plegat, és suficient? NO. Categòricament NO és suficient. A Lleida seguim amb un problema greu d’accés a l’habitatge, amb moltes persones al carrer, amb centenars d’habitatges ocupats en molts casos per la impossibilitat d’accés a un lloguer, fins i tot amb ingressos i possibilitat de pagar-lo. Perquè moltes persones estigmatitzades no tenen ni l’oportunitat de demostrar que poden ser inquilins i bons veïns i pagar el seu lloguer com tothom. Perquè molts propietaris viuen amb la por de llogar el seu habitatge pel risc d’impagaments. Perquè molts grans tenidors segueixen utilitzant els habitatges per a especular i els mantenen buits. Perquè les lleis encara tenen molt camí a recórrer per assegurar que l’habitatge sigui realment un dret, sense distinció de raça, costum o creença.
I perquè no destinem com ajuntament els recursos que faria falta destinar per arribar a tothom, a tot arreu. Aquest regidor d’Habitatge seguirà escarrassant-se per convèncer als socis de govern, a l’alcalde, a la resta de grups de l’oposició que cal més dotació pressupostària per a habitatge. I per seguir defensant davant les entitats, els bancs i davant qui convingui que l’habitatge és un dret amb el que no podem escatimar.
Les famílies necessiten arrelar per recuperar-se, qualsevol inversió en habitatge reporta uns beneficis socials enormes, uns estalvis futurs en prestacions i ajudes socials enormes, en definitiva una societat i una ciutat millor, la ciutat on vivim tots i totes. I les conseqüències de la pandèmia ens posen a prova com mai. Però us asseguro que no ens rendirem al desànim i treballarem amb totes les eines que tinguem a l’abast, amb tota l’ajuda que puguem aconseguir. És el nostre compromís i el complirem.
Sergi Talamonte Sánchez (Alcalde accidental i regidor d’Habitatge a la Paeria)
