Com a membre del Comú de Lleida i vinculat a allò que en diuen “comuns” em semblava que calia exposar algunes consideracions vers el referèndum, per, de passada, respondre els retrets llegits i escoltats les últimes setmanes.
Estem veient amb preocupació com el debat ciutadà sobre el futur del nostre país s’allunya perillosament d’un màxim comú compartit pels ciutadans de Catalunya. Sembla que a alguns els va prou bé l’estira i arronsa en els dos bàndols. Volen la glòria més que la vida? De retruc, aquells moviments ciutadans que havien de ser el múscul del carrer han estat fagocitats en gran mesura per partits que, a l’hora de governar, no han mostrat la cara amable que les campanyes pro independència proclamaven. Diu que això ve després… Ja ho veurem, doncs. Parlem, de moment, del referèndum.
Com ja vam publicar fa setmanes, al Comú de Lleida es va votar entre les persones adherides donar suport a la celebració d’un referèndum, entenent que aquest ha de ser vinculant, efectiu i reconegut internacionalment. I en la nostra aposta per la democràcia radicalment participativa, fem una crida enèrgica a la participació.
I no perquè ho digui el govern de Catalunya i la seva pròpia estratègia, sinó perquè ho vol moltíssima gent. Massa gent com per prendre-s’ho a la lleugera o no fer tot el possible i més per fer-lo efectiu i garantir-ne l’èxit. Aquí ens hi trobaran. Però on no ens trobaran és a l’eternització del conflicte i la “viu viu” del mentrestant.
L’absència de majories suficients en les plebicitàries i la recerca apressada de la legitimitat que possibiliti la promesa de proclamar la independència en 18 mesos, han ressuscitat el referèndum unilateral amb final feliç. Proclamació de la independència en dos dies. Doncs bé, si resulta que el No fa boicot i que el Sí tira a pit descobert el pols serà dur. Només esperem que els plats trencats no els paguem els de sempre. Com amb la “crisi”.
Penso que es pot arribar a entendre la perplexitat de molts davant el necessari acte de fe que se’ns reclama, sense el qual es fa difícil creure en un desenllaç satisfactori d’un referèndum que, sense uns mínims de participació, vincula el Sí a la independència exprés i el No a la perpetuació d’un marc autonomista esgotat. Tot en un escenari ara tant enterbolit i complex; polaritzat i estàtic. Tant en el sí proclamador com en el no garratibat.
Fem el referèndum. Però el referèndum, més que un tràmit legitimador d’una estratègia finalista, apressada i potser cansada, ens hauria de permetre saber on som, ressituar el debat i ponderar posicions també (o sobretot) a casa nostra. Si és que el format binari i el contingut immers en cada resposta ens ho permet. Si la independència no fos possible en els termes establerts caldrà trobar un consens que ampliï la majoria social i per tant el múscul al carrer i la perseguida legitimitat incontestable. Encara hi som a temps.
Respecte al sentit de vot, només puc parlar del meu i de les diferents opcions que es dibuixen al meu voltant. Votaré Sí tot i no ser “independentista” i ho faré desconfiant de l’ús que es pugui fer del meu vot. Motius me’n sobren. Al Comú hi ha persones que vam viure amb il·lusió el projecte del “procés constituent”, també indepes, i altres versions rupturistes.
També tenim aquells que votaran No tot i la lògica reticència a veure’s vinculats amb els “unionistes” i la matxacona relació del No amb una Espanya apocalíptica (més rigorós seria dir governada per un PP immòbil com la serp abans d’atacar, prepotent i maltractador entre altres coses encara pitjors. De xoriços i fatxendes també en tenim un patac aquí).
Després tenim els qui es resisteixen a participar d’un procés governat sorprenentment per una dreta catalana massa cops alineada amb aquells dels qui ara se’ns convida “a fugir”. Recordem també que a la Catalunya mediterrània i mestissa hi ha gent de moltes procedències i identitats i que la constant al·lusió a les bondats de lo català en detriment de lo altre no els fa cap gràcia. Ni el “primer els d’aquí” s’oblida tant fàcilment. No els falta raó.
I finalment hi ha un perfil que cada cop es visualitza més i amb el que estic guanyant simpatia. Els ni Sí, ni No. O Sí, però així No. O No, però Sí a canviar. Els qui no es veuen seduïts ni per un Sí indepe, processista, juntista, ni per un No carregat de connotació immobilista. Els qui ni Sí ni No a aquesta pregunta, però que volen votar per trencar amb un estat en mans de l’ultradreta espanyola, la imperialista, prepotent i superba, la xenòfoba i classista, la que va ressorgir de les cendres després de guanyar aquella guerra, la que encara no han perdut.
I són molts més dels que ens pensem, dins i fora dels comuns. Tots aquests són el calador que ha d’engrossir una desitjable més àmplia majoria de catalans que volem ser de ple dret el subjecte polític que ja som fa molts anys per retornar la sobirania al poble. La sobirania en tot.
A totes aquestes persones que no veieu la vostra opció reflectida, us convido a votar nul, tot fent la creueta als dos quadrats, o cap creueta, o escrivint una poesia o adjectiu a la papereta.
Esperem que el govern i les entitats que convoquen el referèndum siguin responsables i sàpiguen llegir el resultat i la participació a l’hora de decidir què fer al dia següent. Humilment esmenem l’article de la llei del referèndum on es vincula qualsevol resultat -en participació i percentual- a la proclamació o no de la independència, així com trobem a faltar més garanties vinculades al procés constituent que ha de fer-se comptant amb el gruix de la ciutadania i amb mecanismes de radicalitat democràtica mes enllà d’un parlament dividit. El dia 2 s’ha de deixar de fer campanya partidista. Creiem que més crispació no ajudarà a la consecució de les fites col·lectives.
I esperem també que prenguin nota, ara sí, els espanyols. O solteu corda o no quedarà ni un fil.
Josep Maria Perera Sambola (Membre del Comú de Lleida)
El referèndum, més enllà dels dos bàndols
