Diu la llegenda que Valentí va ser un sacerdot que casava d’amagat joves enamorats. L’emperador, en descobrir-ho, va enviar-lo a l’altre barri, i així va nàixer un sant més i amb ell, una suposada “celebració a l’amor”.
El dia dels excessos romàntics desmesurats ha arribat i amb ell és necessari que ens replantegem quin tipus d’amor estem promovent.
Desconec si el bo d’en Valentí repartia mitges taronges quan casava els enamorats, el que sí sé és que avui, 14 de febrer de 2019, seguim representant homes i dones amb rols oposats i complementaris (perquè a més, malauradament, seguim representant únicament l’amor heterosexual).
I no és que jo estigui en contra de l’amor (no sóc cap personatge del Mag d’Oz que es trobi en la recerca d’un cor), però sí em preocupa com transmetem l’afectivitat i entenem les relacions.
L’amor del “no puc viure sense tu”, el de la mitja taronja, el que renuncia, el que exclou, l’intolerant, el possessiu i el gelós. Aquest amor? Ben lluny. Som éssers sencers i realitzats amb o sense una parella.
Celebrem l’amor, sobretot aquell que augmenti les nostres capacitats i no les minvi, aquell que es nodreixi de relacions saludables i equilibrades basades en el respecte i l’admiració mútua. Reconstruïm el concepte de l’amor i les relacions des de la llibertat dels nostres sentiments. Som taronges completes i ens mereixem algú que aporti sucre i ens potencií el sabor, però mai algú que ens talli per la meitat i ens faci perdre la nostra essència.
Estimem-nos però fem-ho bé.
Elena Ferré Toldrà (Candidata a les primàries del Comú de Lleida).
Imatge superior de Paramita a Flickr
