Consideracions sobre el cas de l’art de Sixena

Posted on Posted in Notícies, Paeria and tagged , , .

Patrimoni, propietat i possessió són conceptes diferents.
El patrimoni cultural ho pot ser sigui de qui sigui i estigui on estigui. Molt del patrimoni català no és de propietat pública, la Sagrada Família, per exemple, és propietat de l’Arquebisbat de Barcelona i el claustre de Cuixà està al museu Cloisters de Nova York. Ningú dubta, però, que ambdues obres formin part del patrimoni cultural català. Les obres de Sixena, estiguin on estiguin, siguin de qui siguin, continuen formant part de l’herència de la Corona d’Aragó i per tant segueixen sent patrimoni cultural de Catalunya.
La condició de patrimoni cultural d’algú no és excloent. Una obra pot formar part de diversos patrimonis culturals diferenciats. Les pel·lícules de Buñuel, per exemple, ben bé és pot dir que formen part del patrimoni cultural espanyol, aragonès, mexicà i francès. No hi ha cap contradicció en afirmar que les obres de Sixena formen part, per tant, igualment del patrimoni cultural català com aragonès com, no ens n’oblidem, del patrimoni cultural universal.
Posseir patrimoni implica deures i drets
Gaudir de patrimoni implica drets, el dret que aquest formi part del propi relat. Però també suposa deures, fonamentalment el deure de protegir-lo, estudiar-lo i donar-lo a conèixer. Aquests deures no s’haurien de limitar a aquells béns dels quals se’n gaudeix la propietat, ni tan sols a aquells que s’ubiquen en el propi territori. El call jueu de Girona fou recuperat gràcies als recursos que va aportar l’ambaixada d’Israel, bona part de la cooperació cultural espanyola s’adreça a la recuperació de la petjada espanyola en antics territoris colonials i, en un altre àmbit, la Bressola és finança, entre altres, amb l’aportació de la Diputació de Lleida. S’entén com una responsabilitat compartida la preservació d’aquest béns culturals.
Desatendre la preservació, l’estudi i la difusió del patrimoni propi és una irresponsabilitat que implica greus conseqüències, la més traumàtica és la desconnexió entre el patrimoni i el relat. Quan això s’esdevé, en certa mesura, el patrimoni deixa de ser patrimoni o esdevé un bé invisible i inútil. A Catalunya, per exemple, la manca de suficients estudis, de referències i de presència del llegat històric andalusí l’ha fet desaparèixer de l’imaginari compartit.
El conflicte no és sobre patrimoni, estem davant d’un conflicte de convivència
El territori de Lleida, la gafa que cosia la Corona d’Aragó i que enllaça Catalunya amb Espanya per ponent, està subjecta a unes dinàmiques que tan l’enriqueixen com el tiben. Aquesta no és una circumstància exclusiva del nostre cas. Molts són els territoris en els quals s’esdevé aquest fet, Alsacià, el Friül, Transnistria, el Donbass, Karelia, Olivenza… En alguns casos les tensions es resolen bé i en altres no. El que està damunt de la taula ara, i especialment, és com vertebrar la convivència entre dues comunitats veïnes, germanes, profundament relacionades però on hi trobem dues cultures i identitats diferenciades. Aquest és el repte i els conflictes al voltant del patrimoni de l’antic bisbat de Lleida tan sols són el reflex del fracàs en la seva gestió.
Ara bé, aquesta circumstància no és nova ni excepcional. De fet el que ha passat és el més coherent amb la història de Lleida. La nostra ciutat, pel fet de trobar-se on es troba, ha rebut per tots costats i sempre n’ha sortit mal parada. Sembla ser que no som molt hàbils gestionant conflictes quan la via per fer-ho són els mastegots. El més dramàtic del cas no és haver estat testimonis d’un lamentable fet excepcional, el més trist és veure que no n’aprenem, que repetim errors, que, enduts per cert optimisme irresponsable i càndid, creiem que aquest cop si, que ara Lleida, que Lleida marxa.
Lleida, en el seu temps, va ser pròspera, va ser rica, va ser ciutat capital i essencial. Això s’esdevingué quan no era frontera, quan es trobava al vell mig del territori de la Corona d’Aragó, quan la convivència entre cultures i identitats diferenciades no estava exacerbada per una frontera impertinent. La frontera no és el problema però, el món n’és ple i no a tot arreu s’arremeten. El problema és emprar la confrontació entre les poblacions d’ambdues bandes per a negociar-la. La situació actual és fruit de l’acció d’aquells que han menystingut el valor de la convivència per prioritzar altres fites sense atendre a les possibles conseqüències.
El drama de la situació viscuda, per tant, és un problema patrimonial tan sols en part, el gran fracàs és el no haver estat capaços d’emprar el patrimoni compartit per bastir un discurs comú. El gran fracàs és haver fet més difícil la convivència. Emprar el 155 per endur-se les obres del Museu de Lleida és una decisió errònia i ineficient que tan sols fa el problema més gran.
La batalla és nacional, el problema és local
El patrimoni és una eina de vital importància com a vehicle per la construcció de les identitats locals i el reforç dels mecanismes de pertinença. És clar que també pot ser motor de desenvolupament econòmic però la seva especificitat rau en el seu valor intangible. De fet, que el conflicte de convivència esclati en una querella al voltant del patrimoni constata la transcendència específica d’aquest. Si el conflicte fos, posem pel cas, per unes finques, fàcilment es resoldria amb una permuta. Tots els habitants cabals de la Franja entenen que més els val un hospital potent a Lleida que 10 d’esquifits escampats arreu. En la salut no ens hi va la identitat i la dignitat, no ens importa l’origen del doctor si ens cura. Ara bé, pel que fa al patrimoni, una solució equivalent, un gran equipament compartit òptimament condicionat, no és raó suficient si implica renunciar a sentir que el teu patrimoni és teu.
L’art de Sixena és tan “nostre” per Lleida com ho és per Villanueva de Sigena i aquests dos “nostres” no haurien de ser incompatibles. Les peces reclamades no haurien de tornar enlloc ja que mai han marxat. Lleida era i és casa seva però aquesta obvietat es desinfla i esdevé paper mullat si des de Lleida no tenim la capacitat de convèncer als veïns de la Franja d’aquest fet. Si ells no poden sentir que el seu patrimoni continua a casa seva. El gran fracàs del Museu de Lleida i de la gestió que s’ha fet des de Catalunya ha estat la incapacitat de bastir un discurs que permetés sentir l’equipament com un bé útil i compartit, com la solució cabal que és i que hauria de semblar. És clar que la predisposició per part de l‘altra banda ha estat minsa, per no dir inexistent, però que els reptes siguin difícils no exclou que s’hagin d’emprendre. Cal, però, que hi hagi voluntat, cal que es vulgui trobar una solució, cal tenir clar que la solució existeix per difícil que sigui. No sembla que hagi estat el cas. En un moment donat els dos fronts de la batalla han trobat l’enemic òptim per fer brandar les espases i conduir la situació a un enfrontament del qual no se’n pot sortir sense dolor. En tota batalla hi ha víctimes.
Quan els generals es retirin al quarter, quan la brama del conflicte disminueixi, les obres no sé pas on seran però el problema es quedarà aquí. Seran els ciutadans de la terra de frontera, d’ambdues bandes que, una vegada més, es quedaran sols a recollir les runes i a bastir els nous envans de la convivència. Qui vol viure odiant i sent odiat pel veí? Aquest odi és el que ens toca començar a pensar com ha de ser gestionat i curat. Lleida ha estat destruïda 14 vegades i sempre ha reeixit a renéixer. D’aquesta ens en sortirem. No pot ser d’una altra manera. Lleida és una ciutat Fènix.
Marc Vidal ens explica la història de Chinguetti, una ciutat de Mauritània que, assetjada pel desert, és reconstruïda cada certs anys una mica més enllà. Estranyat pel fet que, malgrat la murga que suposa haver de refer-ho tot , els veïns no decidissin abandonar-la o construir-la molt més lluny li preguntà per aquest fet al seu amic Aman. La resposta que va rebre és tota una lliçó. Si ho féssim, li digué, manllevaríem a les properes generacions el goig de repensar-se, de començar de nou a partir de la pròpia desgràcia. Potser Lleida és com Chinguetti, una ciutat obligada a repensar-se i a no deixar de fer-ho. Potser, al cap i a la fi, aquest és el nostre patrimoni més important.
Article d’Alfred Sesma (Comú de Lleida)

Ajuda'ns a difondre
Share on Facebook
Facebook
Tweet about this on Twitter
Twitter
Pin on Pinterest
Pinterest