Comentava en una entrevista l’expresident González que, conversant amb una diplomàtica finesa, aquesta li va explicar que ella havia acabat en el món de la diplomàcia, que no és poca cosa, perquè no havia obtingut la nota de tall per cursar els estudis de magisteri. Això no és una anècdota, sinó una autèntica declaració de principis d’una societat. I és clar que l’escola no ho és tot en l’educació, però les Institucions tenen l’obligació de fer que la seva contribució sigui la millor de les possibles. Tenen l’obligació de promoure una oferta educativa de qualitat, exigent, integradora i amb igualtat d’oportunitats per als nens i les nenes.
A la ciutat de Lleida, el govern de Junts pel sí, que en qüestions educatives semblen anar junts pel no, decideix tancar línies de P3 públiques i obrir-ne més a les concertades. Raons més enllà de no voler abocar-hi els recursos? Un misteri, o una evidència, perquè de raons no n’hi ha si no és la intenció d’afavorir determinats interessos o, el que és molt més greu, de crear un model social dividit entre elits i subordinats que no cal que es formin gaire.
El descens de natalitat de què parla el delegat senyor Cullerés no és sinó una excusa insostenible, perquè a la pública es tanquen línies fins i tot abans de la preinscripció, abans de saber quants alumnes hi voldrien anar, quan en alguns casos l’any anterior famílies que hi volien portar els seus fills no van poder fer-ho. En canvi algunes escoles concertades, i no precisament les que atenen alumnat amb més dificultats, veuen incrementat el seu nombre de places pagades amb diners públics fins i tot si l’any anterior havien tingut places vacants.
Una excusa insostenible, perquè quan el tema no és el descens de la natalitat sinó el boom que arribarà els propers anys als instituts, no hi ha manera que posin fil a l’agulla per construir noves instal·lacions tan reclamades com la d’un institut a Cap Pont. I com ens hem de sentir quan s’acusen les famílies del Secà de no apostar per l’escola del barri, el centre Terres de Ponent, que el govern de Junts pel No a l’educació pública ha decidit tancar després d’anys de practicar la segregació activa, de recollir en autocars persones nouvingudes de diversos punts de la ciutat per concentrar-los en aquest centre.
Els mestres i professors en la seva gran majoria fan meravelles, però no són mags, i cada cop se’ls fa fer més hores, i en cada hora més coses diferents. Era molt més fàcil impartir classe a 40 estudiants fa 30 anys que a 20 en l’actualitat. Ara hem incorporat a les aules tots aquells que abans es quedaven al carrer i això és sens dubte una gran conquesta social, però cal impedir que aquells que mai no han cregut en aquest procés tinguin a les seves mans els mecanismes per fer-lo fracassar. Perquè ja ho veieu, quan un temporal descens de la natalitat permetria reduir la proporció d’alumnes a què ha d’atendre cada professor (allò que en diem les ratios), resulta que la solució consisteix a tancar aules.
I pel que fa a les escoles bressol, on la responsabilitat correspon a la Paeria, què fa el govern d’Àngel Ros? Bé cal dir d’entrada que Lleida figura entre les ciutats amb una xarxa d’escoles bressol públiques més àmplia, que prové dels temps en què Iniciativa-Verds gestionava l’àrea d’educació a la Paeria i el PSC necessitava els seus vots i els d’ERC. Bé cal que ens en felicitem, però lamentablement hores d’ara no anem a més, sinó a menys, i els pactes se signen amb uns altres grups. Per aquest curs vinent, el govern del PSC elimina 3 classes a les escoles bressol municipals (Balàfia, Secà i Llívia), i passem de 689 places a 657 per al proper curs. Increïble, i val més no tornar a excuses inadmissibles, perquè en concret a l’escola de Balàfia el curs passat 10 famílies van quedar fora i enguany resulta que redueixen l’oferta de 22 a 13 places. Renoi! I això sense tenir en compte que s’ha aconseguit forçar una reducció en les taxes per al curs vinent que previsiblement incrementarà les sol·licituds.
Cap a on volem anar? Quina és la nostra aposta social per al futur? Al programa del Comú ho dèiem ben clar: cap despesa en noves estructures supèrflues, cap despesa en ornamentació, cap malbaratament de 120.000 euros en estudis per al finalment abandonat Parc del Barrufets mentre no estiguin cobertes les necessitats socials bàsiques. És una simple qüestió de prioritats. I no oblideu –quin horror!– que aviat tornarem a estar en campanya electoral. Quin horror, però també quina oportunitat per fer un pas més cap a endavant. Com cantava el Llach, “no abarateixis el somni”. I una més, “amb el somriure la revolta”. Salut.
Joan Manel Bueno
Professor de filosofia i membre del Comú de Lleida.
Dret a l’educació
