El Dia de la Dona, en majúscules, tendim a fixar-nos en biografies de dones «admirables», que han fet «grans» coses a la vida. Ara que mirem les plaques dels carrers amb altres ulls, veurem noms com Martina Castells, la primera dona en doctorar-se en medicina a Espanya. O la de Maria Sauret, que contribuí a la resistència de Lleida al 1707. Però no trobarem la Fatima, que demana a les seves professores que la suspenguin per poder continuar estudiant ni que sigui repetint curs perquè la seva família l’obliga a deixar-ho a l’acabar la secundària. Ni tampoc la Carme, que exigia cada dia als seus tres fills que recollissin la taula malgrat era una cosa de nenes. Cap placa amb el nom de la Maite, que se sent estafada perquè va ajornar la maternitat per avançar en la seva carrera professional i continua cobrant menys que els seus companys. Ni el de la Lorena que dóna pit al seu fill a una cafeteria enmig encara de mirades de desaprovació. Cap carrer per la Mercè, la Dulce, l’Eli, la Marta, la Pepa, la Laia, la Berta, o l’Emma que dia a dia es vesteixen de superheroïnes per poder ser dones. Ara i aquí. Si reconeguéssim les «petites» biografies veuríem que així escrivim la Història. Ens adonaríem que no ens podem imposar un sol model de dona. Que avui és el Dia de Totes. És el dia de la llibertat que hauríem de tenir per triar la nostra pròpia aventura, la de la Dona que volem ser. Fins i tot avui és el dia per celebrar amb els homes que la igualtat ens farà lliures. A unes i als altres.
Imatge de Reginald Pentinio a Flickr
