Recordeu la frase? Una idea sorgida en entorns obrers i anys més tard adoptada i adaptada per l’Assemblea de Catalunya, per Jordi Pujol i per tants d’altres. És català qui viu i treballa a Catalunya, i vol ser-ne, es va afegir. També, com Terradelles, es va vincular a ser “ciutadà”, titular de drets i deures, de Catalunya.
Avui, aquestes frases semblen gairebé revolucionàries.
Perquè hem deixat que vagi calant una idea de Catalunya dividida entre els que són “de debò” d’aquí i els que, faci els anys que faci que hi visquin, sempre hauran de demostrar que mereixen formar-ne part. Com si la catalanitat fos una qüestió de sang o de llinatge. Com si Catalunya fos propietat d’uns quants.
Però la catalanitat no és una qüestió biològica ni hereditària. És una realitat viva, que es transforma perquè la societat que la construeix també canvia. A Catalunya hi ha qui hi neix, qui hi arriba, qui s’hi queda, qui hi torna. Hi ha qui hi treballa, qui estudia, qui obre un negoci, qui cuida, qui crea, qui parla català des de petit i qui l’aprèn de gran. També qui no fa res de tot això.
Tots, d’una manera o altra, en formen part. I per això és especialment preocupant l’extrema dreta, la que es reivindica com la més catalana, i la que imposa espanyolitat, que intenta convertir aquesta terra en una frontera. Uns i altres ens volen fer creure que estimar Catalunya significa excloure qui no encaixa en una determinada idea, la seua, de ser català.
I els que criden més en defensa de la pàtria són els que defensen polítiques que precaritzen la vida hipotequen les sobiranies. Els que utilitzen la identitat per dividir mentre obliden que una terra també es defensa cuidant-la i garantint que la gent que hi viu pugui construir-hi una vida digna.
Perquè una terra no s’estima aixecant murs al seu voltant, o entre veïns i veïnes, com fan alguns, amb infames convocatòries i discursos contra una part del veïnat dels nostres barris. S’estima fent-la viure amb dignitat i construint-hi convivència.
