El feminisme és una paraula gran que, de vegades, sembla que encabim en un caixò massa petit. Però és molt més que això. Avui volem reflexionar sobre mi i sobre tu, sobre el camí recorregut i qüestionar-nos les moltes realitats que ens envolten quan parlem de feminisme. És una lluita per a totes les dones: siguin migrants, treballadores, estudiants, mares, filles, putes, pobres… És la reivindicació de l’autonomia sobre els nostres cossos i la nostra vida, i de l’equitat en tots els àmbits on la discriminació encara existeix.
Quan parlem de feminisme, estem parlant també de la dona que arriba cada dia al seu lloc de treball carregada amb el pes de la bretxa salarial, que no deixa de créixer. Parlem de la dona que cuida, sovint invisibilitzada, sense que se li reconegui el valor del seu treball. De la dona que no és prou “prima” o prou “guapa” per encaixar en uns estàndards socials imposats. Parlem de la dona migrant que, lluny de la seva terra, treballa en condicions precàries i, en molts casos, al servei dels altres, sense drets laborals ni garanties de protecció.
El feminisme és també la dona que, davant d’una agressió sexual, no només pateix l’impacte de la violència física i psicològica, sinó que després ha de lluitar perquè se la creguin i pel seu dret a la justícia. És la dona que decideix avortar, que pren decisions sobre el seu cos en un sistema que segueix qüestionant-la i obligant-la a justificar-se.
Però el feminisme és també una lluita quotidiana, viscuda en cada racó dels espais que compartim. A casa, al carrer, en una entrevista de feina, en una cita al metge… És en aquests petits espais on es forja la resistència, on cada acte de defensa, cada pas per trencar estigmes i denunciar l’abús, és una victòria.
Més enllà de les grans batalles, que són fonamentals, és en aquests espais invisibles on es troben les lluites més profundes: l’assetjament al carrer, la discriminació pel pes, l’alçada, l’edat, la raça o l’orientació sexual.
La lluita feminista no és només la lluita d’una sola dona, ni tan sols d’un sol col·lectiu de dones, és la lluita de tots i totes. El feminisme és una crida a l’autonomia, a la llibertat i al respecte. Però també és una crida a la solidaritat. Quan una dona es planta davant d’una situació injusta, quan s’alça per defensar els seus drets, tot el col·lectiu de dones es veu reflectit en aquesta acció. Ens reconeixem en les altres, perquè sabem que els nostres camins són semblants, que les nostres lluites es creuen.
Avançar cap a la igualtat és un camí que es fa conjuntament, amb el reconeixement de les petites i les grans lluites, de les visibles i les invisibles, i amb la consciència que, quan una dona lluita, totes i tots lluitarem. La comunitat feminista és una xarxa de suport, un espai on, fins i tot les que no saben que existeix aquesta comunitat, poden trobar companyes disposades a defensar-les.
Aquesta és la nostra lluita. I cada vegada que diem “prou”, que defensem els nostres drets, que ens unim per fer front a la discriminació i l’opressió, estem construint una societat més justa. Que la xarxa de suport sigui més forta, que les lluites es reconeguin en cada espai on es visquin. El feminisme és per a totes i tots.
