El feminisme no té gènere. Ni tan sols gramatical. Per això podem afirmar que calen feministes i afirmar-ho conscients que, en la necessitat, incloem dones i homes. Perquè al final (i al principi), només podem aconseguir una societat igualitària si els homes se n’adonen que també són esclaus del patriarcat.
Són, en diferent mesura i amb diferents conseqüències, víctimes del masclisme imperant, el masclisme que es cola en els subconscients, que està present a tots els racons de la nostra vida, que es fa evident al repartiment de rols d’homes i de dones, de nenes i de nens; el masclisme que s’imposa en la bretxa salarial, el patriarcat que nega la participació de les dones en la vida pública, política i empresarial; el que nega la participació dels homes en la vida familiar, la criança de les criatures, la cura de la nostra gent gran; els esquemes patriarcals que marquen què ha de fer cadascuna i qui ha de ser cadascú, el masclisme que impregna tots els aspectes d’una societat que viu convençuda que l’emancipació de la dona assolida fins ara i la seva incorporació al mercat laboral és la meta del feminisme.
Imatge de DodgertonSkillhause a Morguefile
És tal el pes invisible del patriarcat a la nostra societat que assenyalem amb escàndol els masclismes d’altres cultures mentre assistim amb perplexitat a un terrorisme que encara ens resisitim a identificar com a tal. No és només una xacra, com si fos una taca que no marxa malgrat esfreguem. És terrorisme masclista i existeix perquè vivim en una societat masclista. Fins que no ens adonem que és el patriarcat el que hem de superar per viure unes relacions igualitàries, no aconseguirem deixar enrere una violència que respon a uns esquemes mentals i a uns rols de gènere marcats amb foc en el subconscient de dones i d’homes.
Lamentem dia sí dia també la mort de dones a mans d’homes que exerceixen amb violència el seu rol de dominadors. Lamentem quan encenem la televisió, el tracte d’objectes sexuals que s’atorga a les dones a infinitat d’anuncis. Lamentem, cada cop que cau en les nostres mans un catàleg de joguines, que hi hagi pàgines en rosa i pàgines en blau. Lamentem les dades de l’atur i de la precarietat laboral, que té nom de dona i que condemna, en un aspecte més de la vida, a les dones al paper de submisses. Lamentem que els lideratges polítics, empresarials, socials, els assumeixen més homes que dones i també lamentem el masclisme que traspua la mateixa idea actual de lideratge. Lamentem que no estigui reconegut com a teixit productiu la feina de les mestresses de casa. Lamentem que moltes dones se sentin culpables quan es veuen obligades a triar entre ser mares o treballar fora de casa. Però també lamentem que s’aparti sistemàticament els homes de la vida familiar per un sistema laboral que deixa de banda el desenvolupament humà de totes i cadascuna de les persones que formem part d’aquesta societat.
El sistema econòmic també és patriarcal i ens esclavitza. A dones i a homes. I podem canviar-ho. L’eina és l’educació, la visió crítica, la mirada oberta, la tolerància cap a totes les formes de ser homes i de ser dones, el respecte entre iguals, la cooperació per superar els rols de dominació-submissió que ens limiten. I és que potser les coses comencen a canviar quan ens adonem que la lluita ha de ser conjunta. Perquè dones i homes som diferents, però volem la mateixa dignitat. I hem de reivindicar la igualtat i la dignitat com a persones, com a éssers humans. Per això, insistim, subratllem: calen feministes.
Comú de Lleida
