Les reformes laborals implantades durant la darrera dècada, primer amb el govern d’en Zapatero i després amb el d’en Rajoy, no han tingut una incidència significativa en la creació neta d’ocupació, sinó més ben dit el contrari: el que si han provocat és un fort augment en la precarietat laboral. Amb la del PP, a més, s’ha incorporat les modificacions contractuals, afectant directament a la població més jove.
A tot això, cal sumar-li una política d’encariment de la formació, que va augmentant. Un exemple d’això és l’augment de les taxes universitàries i la necessitat, cada vegada més, d’incorporar al currículum dos anys més de formació, cursant un màster, amb preus desorbitats, en la majoria dels casos. Expulsant, cada vegada més, a les persones joves amb menys ingressos de la formació.
Pere Enciso
Aquest fet ha provocat un augment important en les desigualtats laborals i socials, empitjorant el benestar de les persones i de les famílies, deteriorant el grau d’equitat en la distribució de la renda i augmentant el risc de pobresa.
La precarització laboral de la població jove es manifesta de diferents formes: la creixent rellevància de modalitats de feina sense relació laboral, com és el cas de les beques o els convenis universitat-empresa; la creixent extensió de la figura dels falsos autònoms; l’augment de persones treballant en categories professionals inferiors al nivell formatiu que tenen; l’allargament de la jornada laboral; l’augment dels joves en feines a temps parcial encara que la majoria voldria treballar a temps complert i el creixent augment de la sinistralitat laboral.
Així doncs, entre els anys 2008 i 2015, el mercat laboral català registrava 557.700 persones joves ocupades de menys. La taxa d’atur de les persones joves, entre 16 i 29 anys, segons l’Observatori català de la joventut, va passar del 15,3%, al 2008 al 30,5% l’any 2015.
Al 2015 les persones joves aturades que rebien la prestació d’atur era del 7,9% (en majors de 30 anys del 35,3%) mentre que al 2008 havia estat del 19,5% (del 40,7% en les persones majors de 30 anys).
Com a conseqüència, ens trobem amb una gran disminució de les persones joves amb possibilitat d’emancipació, i per tant han de continuar vivint amb els seus pares. En els anys d’expansió econòmica, la població jove emancipada va anar augmentant, hi havia ocupació, disposaven de salaris dignes, podien marxar de casa. Al 2007, la taxa va ser del 32,6%, un augment de 12,4 punts percentuals respecte al 2000.
La crisi econòmica va provocar una dràstica reducció en l’ocupació i els que podien continuar treballant, en molts casos, rebien menys salari. Si, a més a més, afegim la dificultat per accedir a un habitatge digne i assequible econòmicament, el resultat és una taxa d’emancipació molt més baixa (al 2015 era del 24,2%, 4 punts percentuals de reducció en vuit anys).
Quin futur els espera? Quin projecte de vida poden construir-se? Si es continua com fins ara, el futur és més aviat gris, tirant a negre. És necessari provocar un canvi de tendència, i això no s’aconsegueix, precisament, amb l’augment de l’ocupació precària i la reducció d’ingressos. Ni veient-se obligats a emigrar per poder exercir la professió en la que s’han format i en la que l’administració i les famílies han estat invertint, que en el cas de l’administració no està clar que la pugui recuperar i les famílies, ja es veurà.
Els joves, en uns dies, teniu un instrument per poder decidir el vostre futur: votar el proper 26J. Si voleu trencar l’hegemonia dels de sempre és necessari mobilitzar-se i actuar. Si no ho feu esteu derrotats. Sou una de les parts de la població més afectada per la crisi econòmica i social. Heu de lluitar per guanyar un millor futur i poder viure al vostre país dignament.
Pere Enciso (número 3 en la llista En Comú Podem Ponent)
